Repercussió funcional de l'ictus en l'adult jove

En aquest grup d'edat, al voltant del 50% dels ictus són de tipus hemorràgic, mentre que el 50% restant són de causa isquèmica. Aquesta distribució difereix sensiblement de l'observada en persones majors de 65 anys, en què el 80-85% dels ictus són de tipus isquèmic.

El moment vital en què es dóna un ictus condiciona la possible aparició de canvis en els interessos i activitats propis d'aquesta etapa. En el cas dels adults joves, sorgeixen múltiples incerteses sobre el futur professional, les relacions familiars-sentimentals i / o la cura i l'educació dels fills. Mentre que en els adults majors la capacitat per a realitzar amb èxit activitats de vida diària és un bon indicador d'independència funcional, no passa el mateix en el cas dels adults joves.

RELACIONS FAMILIARS DESPRÉS DE L'ICTUS JOVE

Les repercussions físiques, psicològiques i socials derivades d'un ictus van més enllà de la persona afectada, i influeixen en les dinàmiques familiars i conjugals a diferents nivells. Un nombre significatiu d'adults joves experimenten problemes familiars després de l'ictus. És possible concebre la família com una màquina en la qual el seu correcte funcionament depèn de l'acció sincronitzada de tots els seus components: si qualsevol d'aquests s'altera, la dinàmica familiar es veu invariablement afectada. Per tant, quan un membre de la unitat familiar experimenta una patologia greu, com per exemple, un ictus, els altres membres s'han d'adaptar a el canvi de rols o papers, estructures i formes de relacionar-se. No és atípic que les parelles se separin o divorciïn, o bé que les que romanen unides puguin experimentar un deteriorament en les relacions sexuals.

És important destacar que la major part de les parelles que se separen tenien una relació problemàtica prèvia a l'ictus, i que la taxa de separació i / o divorci és sensiblement inferior en aquelles que prèviament tenien una bona relació. Així mateix, el fet de tenir nens petits no sembla influir en la taxa de separació o divorci.

Junt a les possibles dificultats que sorgeixen entre la parella, l'ictus també pot generar dificultats en la cura i l'educació dels fills. Aquest aspecte és una font considerable d'ansietat, tant per a la persona afectada com per la seva parella. Aquests últims tracten d'assumir les responsabilitats de la persona afectada, alhora que es preocupen per ocultar les seves emocions i bregar amb les conseqüències que pot tenir l'ictus en el benestar psicològic dels seus fills.