La rehabilitació de l'ictus passa per estar connectats

Les interfícies cervell-màquina són aquells dispositius capaços de transformar les ones cerebrals per ser processades i transformades per una màquina. Creus que són una realitat a l'hora d'ajudar a la funcionalitat d'aquelles persones que han patit un ictus?

Efectivament, els estudis clínics apunten en aquesta direcció. De fet, el 2013, gràcies a un estudi control, ja vam demostrar que es podia fer i que donava bons resultats en pacients d'ictus. Des de llavors, l'han reproduït uns catorze grups amb sistemes similars, així que cada vegada hi ha més evidència que indica que és possible que aquestes interfícies produeixin una recuperació significativament més gran de la que s'aconseguia anteriorment. De fet, ho hem provat amb pacients amb ictus totalment paralitzats, ja en un estat crònic, i hem demostrat que podien recuperar certa mobilitat. Podem dir que hi ha dos components: un que indica que ens cal una rehabilitació més intensiva i duradora en el temps, i un altre que demostra que les interfícies cervell-màquina poden accelerar aquesta recuperació de manera significativa si són utilitzades d'una manera correcta.

¿Això significa que un pacient que hagi sofert un ictus ha d'estar fent rehabilitació de manera contínua? És important que un pacient que hagi tingut un ictus i ja hagi sortit de la fase aguda tingui una rehabilitació intensiva programada i amb un equip multidisciplinari, tal com es fa a l'Institut Guttmann. I és important que aquesta rehabilitació es basi no només en tasques per compensar el dèficit, sinó a recuperar la neurofisiologia i la capacitat de tornar a trobar els músculs d'una manera correcta. El que vol dir que hem d'entrenar a una certa intensitat i durant el màxim temps possible. Normalment, el temps màxim de rehabilitació és de noranta dies, aproximadament. És un gran error! Hi ha evidència sobrada que assegura que s'hauria de fer rehabilitació relativament periòdica entre un i dos anys.

Sabem que el sistema sanitari no es pot permetre aquests programes tan llargs, així que cal buscar alternatives, com serien les interfícies cervell-màquina, un sistema que et permet, en menys temps, accelerar el procés de rehabilitació, o disposar de programes que permetessin portar aquest entrenament cervell-màquina a casa de l'pacient i alternar-lo amb el treball que realitzi en el seu centre de rehabilitació.

Podries explicar-nos d'una manera senzilla en què consisteix la vostra investigació a l'hora d'estimular el cervell fins a aconseguir resultats en pacients d'ictus?

Imaginem una persona que ha tingut un ictus i que intenta manar senyals de moviment de el cervell als músculs perquè aquests es contreguin. L'ictus el que provoca és un forat al mig de l'autopista que fa que els senyals no arribin a el múscul, i el que nosaltres intentem fer, gràcies a la tecnologia, és crear un pont perquè arribi aquesta informació. Per a això vam registrar l'activitat cerebral de la persona quan desitja moure aquest braç, i vam aconseguir moure-ho gràcies a una pròtesi o un exosquelet robòtic. És a dir, movem el braç com la persona vol moure, aconseguint que arribi a controlar d'una manera voluntària el seu moviment, al veure i sentir com el seu braç es mou, això genera una activitat sensorial que torna a el cervell i que coincideix amb la primera intenció que tenia però que sense aquest interfície no coincidia: volia moure el braç, però no passava res.

Entrenant aquesta acció de manera intensiva el que aconseguim és activar uns mecanismes de plasticitat cerebral que fan que les cèl·lules, a través de l'acció-reacció, vagin unint-se o busquin alternatives a el primer camí. Així ajudem a que el sistema es reconnecti, és el que anomenem la plasticitat cerebral.

Les teves investigacions se centren gairebé des del principi en aquest àmbit de la neurociència. Tenint en compte que l'ictus és la primera causa de discapacitat al món i la segona causa en la taula de classificació mundial de problemes de salut, estem parlant d'una gran quantitat de persones que podrien beneficiar-se d'aquestes teràpies. Com es gestionen aquestes expectatives?

És el problema socioeconòmic més important que tenim avui en dia, més que res perquè cada vegada som més i més longeus i amb uns hàbits de vida poc saludables que augmenten el risc d'ictus. El gestionem amb prudència, sense publicar res que no estigui demostrat i revisat, som conscients que no cal crear falses expectatives en els pacients. I el que estem intentant és generar consciència i traslladar, el més ràpidament possible, els coneixements provats a la pràctica clínica, bé a través de models d'investigació que es poden generar, per exemple, a l'Institut Guttmann, on s'investiga i s'ofereixen serveis alhora, o bé intentant generar start-ups que generin aquest tipus de tecnologies.

Creus que aquests avenços en la rehabilitació de l'ictus podrien extrapolar-se a altres patologies on també tingui sentit la connexió cervell-màquina?

Cal ser prudent. Estem treballant en això i som optimistes, però anem a deixar que el temps vagi posant-ho tot al seu lloc i puguem provar tota la investigació. Hi ha línies d'investigació, com per exemple en lesió medul·lar, en la qual s'està treballant mitjançant tecnologia assistiva (aquella en què sense tecnologia no es pot recuperar la mobilitat), com els exosquelets robòtics, però a diferència d'aquesta, nosaltres treballem en la tecnologia de rehabilitació, aquella que permet que s'utilitzi la tecnologia per un temps concret i després no la necessitis més, que no siguis dependent d'ella. Similar a la nostra línia d'investigació en ictus, s'està treballant en afàsies, i s'està començant a utilitzar en casos d'esquizofrènia, en depressió i en temes de memòria. El problema en aquests casos està en que els senyals de control no són tan clares.

En un futur, la neurotecnologia, així com altres línies paral·leles, com poden ser les teràpies cel·lulars, la farmacologia, etc., hauran d'anar de la mà donada la seva complementarietat.

Sembla que les interfícies híbrides tenen els seus avantatges amb les purament cerebrals. Quin creus que és el senyal o senyals que ens poden ajudar més?

Els senyals cerebrals, com a origen, i els senyals musculars, com a resultat. Una de les teories de control motor es basa en la mínima energia: les persones som vagues per naturalesa. Això també funciona a nivell neuronal, però, com a investigadors, el que pretenem és reconnectar amb els músculs, per la qual cosa hem d'incorporar en el control de la interfície neuronal tant l'activitat cerebral com l'activitat muscular, controlant que sigui la correcta i la adequada.

Creus que els pacients, a la llarga, acabaran completament connectats quan estiguin fent rehabilitació?

Potser sí, sigui mitjançant wireless (sense connexió física) o mitjançant micro o nano implants; i aquí ja ens anem a l'electromedicina o la electrocèutica o medicina bioelectrònica, que aconsegueixen modular funcions orgàniques com la generació de noves hormones...

Si parlem de rehabilitació, en concret, resulta encara més fàcil, perquè el sistema motor és el que més es coneix i estic segur que tot passa per neuromodular, reconnectar o buscar vies alternatives al sistema nerviós i, ara mateix, l'única manera d'aconseguir-ho és interactuar mitjançant la neurotecnologia.

Per llegir l'entrevista completa fes clic aquí.