Álvaro Pascual-Leone: "El sistema nerviós és enormement dinàmic i canvia per adaptar-se a les noves situacions"

Es podria dir que vostè és científic de vocació i defensa que la investigació és l'única manera de fer una aproximació realista de la ciència a les necessitats del pacient. Com es tradueix aquesta translació de coneixement en l'àmbit de la neurorehabilitació?

La investigació aplicada a la neurorehabilitació, de fet, la investigació clínica en general, consisteix a atendre les necessitats dels pacients i desenvolupar intervencions que, a través de paràmetres establerts, es puguin traduir a l'exercici mèdic individualitzat. Els científics ens movem dient: «aquesta persona té un traumatisme cranioencefàlic, té un infart cerebral, té una lesió medul·lar ...», però realment en el que ens hem de fixar és en què té una alteració de l'atenció, o un problema de memòria , o un problema de llenguatge, o una dificultat per orinar, etc. És a dir, el que realment es necessita és tractar els símptomes, les disfuncions i les discapacitats del pacient i en neurorehabilitació es requereixen tècniques per entendre quina és l'alteració que ha sofert el circuit i com «selectivament» es pot modificar aquesta alteració.

És més, el crític és arribar a individualitzar el coneixement. És a dir, no entendre els símptomes o disfuncions en abstracte, sinó en el context de la persona concreta que els mostra. Les lesions cerebrals o medul·lars no existeixen, el que existeix són persones, individus amb certes lesions i això és el que importa.

Una de les coses més destacables de l'Institut Guttmann és la consciència dels metges i del personal en general que el realment important per al pacient és saber no només tractar la lesió cerebral o medul·lar, sinó tot el que comporta, i que inclou la relació amb la família, la relació amb el seu entorn, la seva situació laboral, etc. Cal identificar disfuncions de xarxes cerebrals que donen lloc a símptomes de malaltia i demostrar que és possible guiar aquestes alteracions per induir una millora. El sistema nerviós està constantment canviant i aquest canvi és una oportunitat d'aprendre coses noves i de recuperar disfuncions. Quan es fa malbé una part de el cervell, la resta del cervell segueix funcionat, però d'una manera diferent de la que funcionava abans. A aquests canvis se'ls crida plasticitat. El repte consisteix a guiar aquests canvis plàstics, guiar les adaptacions que fa el sistema nerviós perquè el resultat sigui el millor possible per a cada individu i per al seu entorn i els seus éssers estimats.

En un capítol del seu llibre Transcranial Magnetic Stimulation: A neurochronometrics of mind apunta, de manera molt suggerent, el següent titular: Pot prestar-nos la seva malaltia? Està la ciència obligada a tornar el favor als pacients? Com s'ensenya a el sistema nerviós a conduir per un circuit alternatiu?

A la pràctica clínica, una manera d'ajudar al pacient és utilitzar l'oportunitat que et brinda per aprendre dades noves sobre la seva afectació i que puguem després aplicar-la a un altre malalt. En aquest sentit no només hem d'actuar de manera terapèutica, sinó realment demanar-li al malalt que ens permeti, gràcies a la seva generosa participació en la investigació, experimentar per aprendre coses noves i, d'aquesta manera, ajudar-lo no només a ell sinó als següents malalts que vindran. Aquest procés és ineludible si volem generar coneixement i transferir-lo. En aquest aspecte, l'Institut Guttmann és una institució capdavantera que cerca constantment innovar i millorar. I aquesta ha de ser la punta de llança de les institucions que vulguin estar al capdavant a nivell internacional: la clau està en oferir un tracte assistencial excel·lent i, a el mateix temps, tenir el privilegi de comptar amb pacients que estiguin disposats a contribuir per ajudar a malalts de la resta de món.